Abans de conèixer al meu marit, mai abans havia sentit parlar de la Clotxa. Aquesta menjar, pel què m'han dit, té el seu origen al camp, a la zona de la Ribera d'Ebre, i era l'esmorzar que sovint feien els pagesos quan treballaven la terra. El pa, rodó i obert per la meitat, era buidat de la molla i servia de carmanyola per portar els ingredients que després l'omplirien.
Era un esmorzar energètic que aportava les calories i els nutrients necessaris per afrontar una dura jornada al camp. Jo he fet una adaptació en forma de montadito, més acord al dia a dia de la ciutat.
Pel què fa als ingredients, n'hi ha que hi posen ceba, o alls escalivats, jo he seguit la recepta amb els ingredients exactes que m'han transmès a Miravet.
Ingredients:
Per una clotxa:
la meitat d'un pa rodó de 1/2 Kg
1 arengada
2 o 3 tomàquets
Oli d'oliva verge
Pel montadito de clotxa:
1 llesca de pa de sègol
1 llom d'arengada a la brasa
mig tomàquet escalivat
oli d'oliva
Preparació:
Buidar el mig pa rodó de la seva molla i reservar-la.
Coure a la brasa l'arengada i escalivar els tomàquets. Un cop cuit, treure la pell dels tomàquets i la pell i l'espina de l'arengada.
Omplir el pa amb el tomàquet i els lloms d'arengada i amanir amb un bon raig d'oli d'oliva. Tapar amb la molla de pa i ja està llest per menjar.
Pel montadito de clotxa, torrarem la llesca de pa i la partim en dos. Posar una meitat del pa, el tomàquet i els lloms d'arengada. Amanir amb un bon raig d'oli i tapar amb l'altre meitat del pa.
Bon profit!
La Clotxa, l' esmorzar que la meva “iaia” ens preparava quan anava a l' hort a ajudar al meu “iaio”.
Ara en tinc 40, i els records de fa 30 anys al meu poble natal de la Ribera d' Ebre, Miravet, romanen vius com si el temps no hagués passat quan el meu iaio m' aixecava del llit a les 6h del matí. Anàvem els dos “xino xano” cap a l' hort, amb un carretó, alguna aixada, sacs de roba, alguns cubells, i per descomptat, com indiquen els cànons del pagès, sense esmorzar. Cap a les 07:30 del matí apareixia la iaia amb uns tomàquets, pa recent comprat al forn del poble i unes arengades o “sardines de casco” (com dèiem a Miravet). Mentre jo ajudava al meu iaio a regar la fruita i la verdura, a collir alguns enciams i a l' època de la collita a recollir els préssecs, la meva iaia encenia foc, preparava unes bones brases, escalivava el tomàquet i rostia les arengades.
Com si fos un rellotge, cap a les 08:30 el meu iaio em deia, “mentre es reguen els préssecs anem a esmorzar”. Ja ho trobàvem tot preparat. Els tomàquets i l' arengada fets a la brasa i el pa rodó de pagès tallat per la meitat. La meva iaia sempre em guardava per a mi la part que més m' agradava, buidar la molla del pa i deixar-lo ben buït, escurat, preparat per ficar-li dintre el tomàquet ben desfet, l' arengada (que ja és ben salada), ficar-li un bon raig d' oli (aquest sí que era verge) i tornar a tapar la mitja closca de pa amb les molles esmicolades.
La veritat, no em ve a la memòria que d' aquest àpat en diguéssim clotxa. Això ho he après de gran quan veig que s' ha ficat de moda en la gastronomia de les terres de l' Ebre i que s' està exportant a d' altres indrets. Per mi la clotxa és el record fantàstic d' un esmorzar a l' hort amb els meus iaios després de portar una bona estona ajudant-los en la feines del camp.Quins records!..Records del pa, del tomàquet, de l' arengada, de l' oli i, sobretot, .......dels meus Iaios.
Baptista
